Tariq Ramadan (Germans Musulmans) va participar en la definició d’islamofòbia de l’Ajuntament de Barcelona per silenciar la crítica a l’islam
Intel·lectuals marxistes, activistes i diputats marroquins, entitats subvencionades i altres autors van redefinir els límits del debat per convertir la crítica a l’islam en racisme.
Durant l’era d’Ada Colau, l’Ajuntament de Barcelona va impulsar una definició institucional d’islamofòbia que va blindar l’islam davant la crítica. En aquest procés, figures i activistes vinculats a l’islam polític van adquirir un paper central com a veus expertes i referents morals. Entre elles, Tariq Ramadan, intel·lectual de referència dels Muslim Brotherhood, va participar en la construcció d’un marc conceptual que va acabar assimilant la crítica religiosa, doctrinal o cultural a l’islam amb una forma de discriminació. El resultat va ser una restricció del debat públic i una redefinició dels límits del que es pot dir sobre l’islam a la Barcelona institucional.
Aquest ecosistema no es va articular al voltant d’un sol nom, sinó d’un perfil recurrent que es repeteix amb poques variacions: acadèmics d’arrel marxista, activistes marroquins amb trajectòries associatives i feministes autòctones antirracistes. En aquest procés no es va escoltar dones musulmanes víctimes de coerció, veus dissidents, apòstates ni veus de creients crítiques amb la doctrina. Alhora, es legitimaven interlocutors polèmics com Najia Lotfi , Taoufik Cheddadi o Wafaa Moussaoui que parlen en nom de “la comunitat”. El resultat va ser un relat tancat i homogeni que l’Ajuntament va assumir com a propi i que va excloure deliberadament qualsevol qüestionament intern o extern de l’islam.
Tariq Ramadan, l’assessor religiós de Colau equidistant amb les lapidacions
L’Ajuntament presenta en els documents a Tariq Ramadan com un expert acadèmic en islam i en la situació dels musulmans a Occident. Se’l descriu com a doctor en islamologia i professor d’Oxford. Aquesta credencial acadèmica li permet entrar en institucions, universitats i administracions públiques com a veu autoritzada, aparentment tècnica i neutral. És precisament aquesta aura d’expertesa la que el converteix en una figura especialment influent. Que sigui nét del fundador dels Germans Musulmans no és un detall biogràfic menor ni una coincidència familiar, sinó la clau per entendre el seu paper i el seu discurs. Aquesta filiació explica tant la seva visió de l’islam com a sistema moral total com la seva estratègia de presentar l’islam polític amb un llenguatge acceptable per a les institucions occidentals.
Darrere la façana suau i dialogant, però, múltiples governs, investigadors i tribunals han assenyalat un patró constant de doble discurs. Davant un públic occidental es presenta com a moderat i defensor de la convivència; en altres contextos evita condemnar pràctiques com la lapidació —limitant-se a demanar-ne una “moratòria”— i promou una lectura identitària de l’islam incompatible amb el laïcisme. Ramadan va ser vetat durant anys als Estats Units per sospites de suport a organitzacions islamistes terroristes, va ser rebutjat com a ciutadà francès pel govern de Manuel Valls, i finalment va caure en desgràcia a partir del 2017 amb múltiples acusacions de violència sexual.
Tot plegat dibuixa un perfil inequívoc: Ramadan no és un pont neutral entre cultures, sinó un ideòleg que va utilitzar el prestigi acadèmic i el discurs de drets per avançar un projecte identitari i polític, i que durant anys va ser legitimat per institucions europees sense que se’n qüestionés prou ni l’agenda ni les conseqüències. I una d’elles va ser l’Ajuntament de Barcelona que no li va tenir en compte ni les acusacions de violació ni els lligams amb una organització que vol islamitzar Occident i que ha estat prohibida a diversos països per lligams amb el terrorisme.
Islamofòbia a mida dels promotors de l’islam polític
El marc municipal contra la islamofòbia no es va construir a partir de criteris de la defensa universal dels drets humans, sinó a través d’actors amb una agenda ideològica islàmica explícita. Per exemple, hi ha figures com Najia Lotfi que llavors era diputada al Marroc pel partit islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament, vinculat ideològicament als Germans Musulmans. Entre les seves aportacions hi ha informes on es defineix com a islamofòbia no tenir espais d’oració per als funcionaris de l’ajuntament.
Aquest enfocament revela fins a quin punt la lluita contra la discriminació es va desplaçar cap a la satisfacció de demandes confessionals. En aquest marc, també es defineix com a islamofòbia el neguit dels professors sobre el hijab. Els informes consideren sospitosa qualsevol mirada crítica sobre el vel i la requalifiquen com una expressió de prejudici antimusulmà. Per “corregir” aquesta situació, l’Ajuntament va impulsar programes de formació específica adreçats a professionals de l’educació i del sector públic, amb l’objectiu de detectar i prevenir conductes considerades islamòfobes.
Islamofòbia és que els funcionaris no puguin resar a la feina
Pocs mesos després de l’arribada d’Ada Colau a l’alcaldia, l’Ajuntament va assumir com a marc de referència un primer informe impulsat per SAFI (Stop als Fenòmens Islamòfobs), on hi participava Najia Lofti. La banquera islàmica defensora del burka que llavors era diputada del Marroc pel Partit Justícia i Democràcia, vinculat ideològicament amb els Muslim Brotherhood.
La idea de l’informe era identificar els suposats “problemes” que afectaven la població musulmana a Barcelona. El document redefineix la islamofòbia de manera expansiva fins a incloure l’absència de sales d’oració en centres de treball públics o la no adequació d’horaris a la pregària, situacions que passen a llegir-se com a greuges institucionals
Islamofòbia per tapar vulneracions de drets humans
Aquest relat no es va construir només amb figures de l’islam polític, sinó amb el suport actiu d’intel·lectuals occidentals disposats a legitimar-lo. Pensadors com Santiago Alba Rico, d’arrel marxista, van contribuir a presentar qualsevol crítica a l’islam com una expressió de colonialisme cultural o racisme estructural, desplaçant el debat del terreny dels drets humans al de la culpa històrica d’Occident. En paral·lel, actors religiosos com Taoufik Cheddadi, imam i divulgador, defensaven obertament postulats doctrinals —com l’obligatorietat del vel o la superioritat moral de l’islam— mentre eren acceptats com a veus legítimes en espais de convivència i diversitat. Aquesta aliança entre islam polític i intel·lectualisme antilliberal va permetre blindar un relat sense necessitat d’imposició formal.
El més rellevant és que aquest marc no es va esgotar amb el final del mandat d’Ada Colau. La definició expansiva d’islamofòbia, la por institucional a la crítica i la priorització de l’acomodació religiosa sobre la neutralitat continuen impregnats en l’acció política municipal. El resultat és una ciutat on molts professionals, feministes i ciutadans s’autocensuren. Un exemple clar n’és les pràctiques de segregació i control sobre nenes i adolescents musulmanes que denuncia l’entitat Per Elles amb l’oposició de tota la maquinària institucional i del feminisme en general.
El resultat de tot plegat, és que avui aquest marc ja opera com un sentit comú polític: ningú qüestiona protocols, informes ni formacions; ningú revisa els límits entre neutralitat i acomodació; ningú vol obrir un debat que el relat oficial ha convertit en tabú. El silenci ja no s’imposa des de dalt: s’ha interioritzat.
Més sobre Germans Musulmans
Who is Fatiha El Mouali, much more than the helpless immigrant from the newspaper ARA
Àustria prepara la prohibició de l’islam polític dels Germans Musulmans
Alemanya impedeix ser funcionari per vincles amb els Germans Musulmans
Un informe oficial d’Àustria acusa els Germans Musulmans de voler transformar la democràcia des de dins
The foundation that manages the Barcelona Office of Religious Affairs paid €175 to denounce Islamophobia
The Generalitat trains teachers with an Islamic preacher who denies Western equality between men and women
La Universitat d’Estrasburg va pagar els advocats d’una estudiant que va denunciar una investigadora crítica amb els Germans Musulmans
El servei d’intel·ligència d’Alemanya alerta sobre la infiltració dels Germans Musulmans en institucions i partits
Suècia deixa d’utilitzar el terme “islamofòbia” perquè considera que protegeix l’islam de la crítica legítima
The United Kingdom gives away a thousand hijabs in six months to immigrants arriving via the Channel
US Muslim politicians train Canadian Muslims under the slogan "From the mosque to the city hall"«
Teacher fired in Austria for denying a Muslim woman a prayer room
Canadian government normalizes Islamic prayer during workday
Lleida bans the burqa except if worn for religious reasons
Italy bans burqa and niqab but only in schools
The Generalitat pays tribute to the racist Abu Bakr al-Turtuxí as an anti-racist icon
A student residence in Scotland imposes Islamic law in common areas
Kazakhstan threatens to close private schools that allow hijab
A Catholic university in Belgium incorporates Islamic chants into the opening mass of the course
A Muslim family in Granada chooses a Catholic school and demands that the courts teach Islam there
Convicted in Mallorca for gender violence for imposing the hijab, controlling and assaulting
Who is Fatiha El Mouali, much more than the helpless immigrant from the newspaper ARA
Muslim teacher in Flanders prefers unemployment to taking off her hijab
Even Kadyrov's Islamized Chechnya doesn't want women with their faces covered with the niqab
Phrase of the Week
Image of the Week
-Don't you have cousins?