El projecte Barxiluna va convertir 80 anys d’al-Àndalus en un deute etern de Barcelona amb l’islam
Els activistes musulmans de l’Ajuntament van acusar museus, historiadors i escoles d’amagar l’aportació de l’islam a la Barcelona actual. De l’arqueologia van passar a exigir cementiris islàmics, menús halal, revisió dels llibres de text i adaptacions religioses per als musulmans actuals.
El programa Barxiluna va començar el 2022 amb l’objectiu de posar al centre el “passat i present islàmic” de Barcelona. Sota l’aparença de recerca històrica, el projecte amagava una operació molt més ambiciosa: canviar el relat històric a museus, llibres de text, al currículum escolar i a la memòria pública. Barxiluna es va concebre com una fàbrica de legitimitat històrica a partir d’una presència islàmica breu. Els poc més de 80 anys en què Barcelona va formar part de l’estat islàmic d’al-Àndalus s’estiren fins al present i es converteixen en prova d’una suposada continuïtat islàmica silenciada per la “historiografia racista”
Segons la nova visió intercultural, decolonial i antirracista el passat islàmic ja no serveix només per explicar la Barcelona medieval. La nova utilitat és donar cobertura ideològica a demandes religioses actuals, des dels menús halal fins als cementiris adaptats. Barxiluna transforma una presència històrica breu en una mena de deute permanent de la ciutat amb l’islam.
Barxiluna és un dels productes més ideològics del Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030 impulsat durant el govern d’Ada Colau. Aquest pla no es limitava a gestionar la diversitat de Barcelona: volia convertir-la en una eina de transformació política, cultural i simbòlica de la ciutat. Barxiluna és una aplicació pràctica d’aquest pla: la idea és fer creure que l’islam ha format part de Barcelona des de sempre, presentar aquest passat com una memòria esborrada i convertir-ho tot en un deute històric amb els musulmans actuals.
“Construir el futur que desitgem”
Els activistes musulmans que portaven el projecte no van amagar les seves intencions. Ja a la primera activitat de Barxiluna, Fátima Charkaoui va dir que “És necessari crear narratives per construir el futur que desitgem per Barcelona”. De sobte, Barxiluna no parlava de recerca històrica. Parlava de de “relat hegemònic”, d'”islamofòbia” o de “racisme estructural” que impregna les institucions catalanes. El passat islàmic deixa de ser un objecte d’estudi per passar a ser una eina per acusar l’escola, els museus i la societat catalana actual i passada.
El manifest fundacional de Barxiluna delata l’operació sense dissimular gaire. Comença parlant d’unes tombes islàmiques trobades al Born i acaba parlant de colonialisme, CIEs, fronteres, habitatge, escola, racisme i islamofòbia. Arriba a dir que volen “repensar l’imaginari occidental de la ciutat des de la pluralitat religiosa i l’antiracisme”.
La confessió més explícita que estan fent política arriba a la sessió sobre museus pujada a la xarxa en forma de podcast. Mustafa Shaimi, professor associat de Pedagogia a la Universitat de Girona, ho va dir sense embuts: “Estem en un acte polític en majúscules, no és història per la història”.
El llenguatge està calculat per no parlar mai de religió en termes directes, tot i que darrere del projecte Barxiluna hi ha l’Oficina d’Afers Religiosos. Aquest patró coincideix amb el de de l’islamisme universitari de l’òrbita dels Germans Musulmans: en lloc de demanar islamització, la vesteix d’història amagada, antiracisme o justícia social. Finalment, demanen reparació dels greuges com a palanca per islamitzar museus, escola i memòria pública.
De la Barxiluna islàmica a la Barcelona saquejada per Almansor
El nom Barxiluna no surt del no-res. És la forma àrab atribuïda a Barcelona durant el període en què la ciutat va formar part d’al-Àndalus. Aquest període va durar poc més de vuitanta anys, entre el 718 i el 801. L’exèrcit carolingi comandat per Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va conquerir la ciutat i la va incorporar a l’òrbita cristiana per sempre. Aquest trencament és decisiu i converteix Barcelona en ciutat clau de la frontera cristiana occidental en contacte i conflicte permanent amb els musulmans d’al-Àndalus de l’altre cantó del Llobregat.
Els historiadors de Barxiluna agafen la història real de la Barcelona islàmica de 80 anys i conclouen que des de llavors l’islam forma part del paisatge barceloní i n’és un element central i constituent. Malgrat que el 801 Barcelona va passar al cristianisme ells hi veuen una presència islàmica permanent, silenciada i pendent de reparació. La idea de Barxiluna és que el 801 només va ser un simple canvi administratiu.
El que obvia deliberadament i vol canviar Barxiluna és el relat que va marcar generacions de barcelonins durant segles: Barcelona patia guerra, ràtzies, saquejos, captiveri i por per la proximitat dels musulmans. El 985, amb el saqueig d’Almansor, aquesta realitat va quedar gravada en la memòria de la ciutat durant segles. La por al “moro” i la imatge negativa del musulmà a Barcelona i tota Catalunya que reflecteix la historiografia no neix del no res, neixen de l’experiència històrica de ser frontera. Per Barxiluna aquesta realitat és “racisme estructural” que converteix l’islam en una víctima.
A la sessió “Història i Patrimoni”, l’historiador-activista Abdennur Prado tracta tota la historiografia catalana i espanyola de racista. Segons la nova teoria de Barxiluna, si els historiadors van assenyalar els musulmans com a conqueridors violents i problemàtics seria perquè necessitaven crear un enemic. Que el naixement de Catalunya s’expliqui per la funció de frontera occidental contra els musulmans els resultava tan incòmode que van decidir convertir els musulmans en una comunitat injustament assenyalada per la historiografia racista.
La perversió dels activistes de Barxiluna arriba a convertir les classes d’ història als instituts en una agressió contra els alumnes musulmans. Yousra Touri El Mansouri, educadora social convidada a l’activitat sobre el “currículum ocult”, va afirmar que li costava desaprendre la “violència simbòlica” viscuda a l’escola i que aquesta tenia conseqüències en “l’autoestima, la salut mental i la vida”. Si els llibres expliquen la frontera, les ràtzies, el conflicte amb al-Àndalus o la imatge negativa del musulmà en la memòria catalana, ja no seria història: seria violència simbòlica. Així es fabrica la culpa: Catalunya estaria danyant la salut mental dels musulmans actuals per explicar que va vèncer l’islam medieval.
El Born havia de demostrar una continuïtat islàmica…i va sortir malament
La intenció de Barxiluna era demostrar que l’islam havia tingut continuïtat a Barcelona des del segle VIII fins avui. La gran prova que havia d’avalar l’existència d’una comunitat islàmica silenciada per tots els historiadors era el que es va batejar com a “cementiri islàmic” de Barcelona. Si realment hi havia un cementiri, el projecte podia presentar-lo com la peça que faltava. Però com els va dir Dolors Bramon visiblement enfadada, “21 tombes “no són el cementiri islàmic de Barcelona, ni molt menys”.
Els enterraments islàmics es van descobrir l’any 1991 sota la plaça Comercial, a l’entorn del Born. Però van quedar pràcticament aparcats fins que, el 2021, Barxiluna els va recuperar i presentar com una troballa clau per reclamar que formessin part del recinte de El Born. Que unes tombes islàmiques descobertes el 1991 no s’expliquessin al gran públic dins el recinte arqueològic encaixava perfectament amb el seu relat: Barcelona silenciava el seu passat islàmic i arqueòlegs, museus, historiadors i escoles eren còmplices i culpables.
El problema per Barxiluna és que “el cementiri islàmic” de Barcelona va acabar demostrant el contrari del que pretenien. Segons les dades exposades l’any 2021, es tractaria d’aproximadament 19-21 cossos enterrats segons les normes islàmiques al voltant del segle XI. El que demostren les tombes és que hi havia musulmans a la Barcelona cristiana del segle XI.I això no té res d’extraordinari. Ja se sabia que alguns musulmans, lliures o sotmesos, podien viure sota domini cristià.
I el pitjor per al projecte: el perfil dels enterrats no encaixa amb la imatge d’una comunitat musulmana arrelada i normalitzada. Les restes apunten a homes joves i adults amb senyals de vida dura. I el pitjor per Barxiluna: un dels individus portava grillons als turmells. Aquesta dada és demolidora. Si el Born havia de servir per vendre una Barcelona islàmica silenciada, els grillons retornen una imatge molt més incòmoda: la de musulmans captius o esclaus dins una Barcelona cristiana medieval.
Aquesta és la lectura que el projecte no volia trobar. El Born no apunta a una Barcelona islàmica amagada, sinó a una Barcelona cristiana medieval on hi havia musulmans esclavitzats amb senyals de ser víctimes de violència.
Malgrat l’evidència, els activistes ataquen la historiografia catalana, els museus o l’escola sense compassió. El que digui l’arqueologia o els documents històrics de les capitulacions no importa.
Barxiluna intenta convertir els museus en espais de reparació islàmica
Després de posar sota sospita la historiografia catalana, Barxiluna va anar a buscar els museus. El Museu d’Història de Catalunya, el Museu Marítim, el MNAC i el mateix Born apareixen com a espais que cal revisar perquè no expliquen la història segons el nou relat antiracista i decolonial.
La sessió dedicada al Museu d’Història de Catalunya plantejava “reconstruir aquesta història” amb “nous relats inclusius”. La proposta ja no era afegir una informació puntual sobre el passat islàmic. El que proposen és “pensar el museu com a receptacle de la història del racisme estructural a Catalunya”. Segons els activistes Abdel Aziz El Mountassir i Salma Amazian,el Museu d’Història de Catalunya ja no havia de ser un espai per explicar la formació històrica del país, sinó un lloc per exhibir la suposada culpa racista de Catalunya. El museu deixava de ser una institució de memòria nacional i passava a convertir-se en un espai de reparació ideològica.
El Museu Marítim de Barcelona també va entrar en el punt de mira. Sota el títol “L’art marítim de la dominació”, el relat del museu era acusat de romantitzar el domini del mar, invisibilitzar “absències” i mostrar “representacions distorsionades” de negres esclavitzats i musulmans. Fins i tot es va plantejar retirar imatges del museu. La lògica era la mateixa: si una peça, una vitrina o un text no encaixava amb el relat antiracista i decolonial, ja no era patrimoni a interpretar, sinó violència simbòlica a corregir.
Van començar amb arqueologia i van acabar exigint cementiris islàmics
El final del cicle Barxiluna confirma la naturalesa real del projecte. Van començar parlant d’arqueologia, patrimoni i memòria islàmica al Born, però van acabar formulant demandes religioses concretes com menús halal o cementiris adaptats. La mateixa pàgina de l’Oficina d’Afers Religiosos ho presenta com a “propostes de canvi”: visibilitzar la necròpolis islàmica, incorporar la història islàmica al MUHBA i al Born, revisar materials educatius, adaptar cementiris a les necessitats de les persones musulmanes i donar suport als centres de culte, espais comunitaris, llengües i festivitats religioses.
La funció real de Barxiluna no era l’arqueologia ni el coneixement històric. Era convertir aquell passat en una eina de pressió política i social. Primer van presentar l’islam com una memòria esborrada. Després van acusar la historiografia, els museus i l’escola de racisme estructural. I finalment van transformar aquesta culpa en demandes concretes: cementiris islàmics, centres de culte, espais comunitaris, festivitats religioses, menús halal i revisió dels materials educatius.
Aquest és l’islamisme universitari de l’òrbita dels Germans Musulmans: No entra a les institucions parlant de xaria ni de religió, sinó de memòria, antiracisme, reparació i justícia social. La jugada és convertir qualsevol límit a la presència pública de l’islam en una discriminació. I qualsevol demanda religiosa en una obligació moral de la ciutat per haver esborrat l’aportació islàmica.
Barxiluna va començar amb unes tombes al Born i va acabar exigint que Barcelona adapti els seus museus, les seves escoles, els seus cementiris i la seva memòria pública a les necessitats de l’islam actual. No volien explicar millor el passat. Volien fer servir el passat per islamitzar el present amb el segell de l’Ajuntament.
Més sobre Catalunya
Toca un Allahu Akbar a Esplugues: noia assassinada a l’atzar
El PSC de Lleida prohibeix el burca i el niqab amb una normativa que no els prohibeix
Els Mohamed ja doblen els Jordi a Salt, Roses i Castelló d’Empúries
Barcelona promou el vel islàmic a la publicitat institucional per joves
Musulmà agredeix una dona el centre de Barcelona al crit de “puta cristiana”
Musulmana resident a Catalunya a Masterchef: “pernil, quin fàstic!”
Un estudi de Can Ruti i Sant Pau proposa no fer proves de glucosa a embarassades durant el Ramadà
Un pare musulmà denuncia un club de judo suec perquè no adapta la salutació a l’islam
Musulmans prohibeixen cuinar porc en unes barbacoes públiques d’Àustria
Un gran comerç de Bèlgica obre la campanya d’estiu amb una dona en burkini
Un Allahu Akbar al WiFi d’un avió a Málaga retarda tres hores i mitja un vol de KLM
Més del 40% dels joves musulmans de Viena prefereixen la llei islàmica a les lleis d’Àustria
L’independentisme d’esquerres musulmà guanya les eleccions al Parlament de Gal·les
La policia alemanya investiga la cuinera d’una escola bressol per servir porc als musulmans
Minnesota adopta una bandera que recorda la de Somàlia perquè representa millor “les comunitats”
Un parc aquàtic públic de Texas s’anuncia com a espai “només per a musulmans”
Decapiten una estàtua de la Mare de Déu i el Nen Jesús en un poble prop de Lió
Frase de la Setmana
Imatge de la Setmana
-No tens cosins?