El Quebec acomiada un grup de professors marroquins per introduir normes islàmiques a l’escola pública
Un informe els acusa de prohibir el futbol a les nenes, no explicar ciència o educació sexual, resar a les aules, humiliar i agredir alumnes i, en general, sotmetre l’escola a la influència de la mesquita local.
El Quebec ha necessitat set anys per actuar davant l’entrisme musulmà a l’escola Bedford de Mont-real. Le Journal de Montréal explica que els funcionaris fa temps que tenien al calaix un informe de 97 pàgines on no apareix la paraula islam, però tothom entén que parla de l’islam. Ho saben els pares, ho saben els mestres i ho saben els funcionaris que van redactar l’informe. Durant set anys l’administració educativa no ha fet res per protegir els alumnes. Ara el govern ha reaccionat perquè el tema ha saltat a la premsa i ha expulsant els onze professors assenyalats per formar un «clan religiós».
El primer ministre del Quebec, François Legault, ha parlat clar. Després de conèixer el cas ha denunciat “l’intent d’un grup de professors d’introduir conceptes religiosos islamistes en una escola pública”. Va recordar que el Quebec havia decidit fa temps treure la religió de les escoles. “No acceptarem mai tornar enrere”, va advertir. El govern ha anunciat auditories en disset escoles més on hi ha sospites d’infiltració islamista. Ara al Quebec el missatge polític és clar: si una escola pública queda sotmesa a una lògica religiosa, el govern intervé.
Futbol prohibit a les nenes, ciència arraconada i alumnes humiliats
La imatge que emergeix del cas Bedford és la d’una escola pública sota disciplina islàmica. Segons l’informe, els professors marroquins musulmans havien creat un clima de control, intimidació i por dins del centre perquè seguien criteris educatius marcats per la visió islàmica que rebien a la mesquita del barri on hi anaven tots.
La influència islàmica es traduïa en decisions concretes dins l’aula i al pati. Segons l’informe, les nenes no podien jugar al futbol perquè els professors del «clan islàmista» ho consideraven un esport reservat als nois. La ciència quedava arraconada o s’impartia de manera insuficient. L’educació sexual pràcticament havia desaparegut del recorregut escolar. És a dir, els alumnes no només rebien menys educació: rebien una educació filtrada per una moral religiosa contrària a la ciència, el pensament crític i a l’educació sexual. Segons els testimonis recollits, el cas del futbol era el més vistós però totes les activitats quedaven sotmeses a una visió conservadora dels rols entre homes i dones.
L’informe també recull casos d’humiliació i agresions a l’aula impropis de la civilització occidental. El document relata que alguns alumnes que no feien els deures eren obligats a quedar-se drets contra la paret i era habitual estirar orelles per cometre errors. Els comentaris degradants davant dels companys eren habituals, fins al punt que alguns testimonis descriuen classes marcades pel silenci, la por i una disciplina molt estricta.
El «clan islàmic» que dominava la vida de l’escola
L’informe descriu el grup marroquí com un «clan» dins del centre que dominava la vida diària d’alumnes i professors. Professors contraris a les pràctiques del grup expulsat també eren víctimes de la intimidació i la por. Companys també musulmans que qüestionaven els seus mètodes quedaven assenyalats, pressionats o aïllats. Les reunions es convertien en espais de tensió, les crítiques eren rebutjades i qualsevol intent de posar límits acabava amb represàlies. El final dels crítics era demanar el trasllat.
Bedford no era només una escola amb alumnes sotmesos a disciplina islàmica: era un centre on una part del professors havia aconseguit imposar la por també als seus propis companys. El resultat va ser una escola partida en dos. D’una banda, el grup que imposava criteris, rebutjava crítiques i controlava el clima del centre. De l’altra, professors que intentaven denunciar el que passava i que acabaven intimidats o aïllats. Enmig, els alumnes: nens i nenes que van créixer durant anys dins un ambient de tensió, censura i submissió sense que ningú fes res.
L’informe que ho explica tot sense dir «islam»
L’informe explica els fets, però amaga el nom del problema. Parla de “model cultural”, de “visions diferents de l’educació” i de “forta influència” de la mesquita, però evita escriure la paraula islam. Arriba a parlar de professors resant a l’aula i fent «ablucions» als lavabos però sempre embolicat amb llenguatge administratiu. No parla d’entrisme islàmic, parla de “tensions”. No parla de pressió religiosa, parla d’“influència comunitària”. No parla d’una escola pública sotmesa a criteris islàmics, parla de “models educatius”. I així tot durant 97 pàgines que recullen tota mena de testimonis que es van atrevir a parlar en algun moment dels darrers set anys.
El paper del sindicat també forma part del problema. Durant anys, el cas Bedford va quedar atrapat dins la maquinària habitual dels conflictes laborals: queixes, reunions, tensions internes i protecció corporativa del professorat. Quan finalment el Ministeri d’Educació ha retirat les llicències s’ha limitat a dir que el procés d’investigació està “viciat” i ha anunciat que dona suport als professors si decideixen recórrer la revocació. Pel sindicat, el centre del debat no son els nens de Bedford sinó els drets laborals dels implicats.
En canvi, la resposta política al Quebec és contundent i gairebé unànime. Els partits de l’oposició donen suport a la revocació de les llicències: la liberal Michelle Setlakwe diu que no volen aquests professors “a prop dels nostres fills”, Pascal Bérubé, del Partit Quebequès, avala la decisió. Fins i tot l’extrema esquerre de Québec Solidaire, afirma que és “molt bo” que siguin acomiadats i que això és el que havia de passar. A diferència del que sovint passa, ningú no ha convertit el cas en una denúncia d’islamofòbia ni d’estigmatitzar la comunitat musulmana.
Els crítics habituals a la croada laïcista del govern de Quebec s’han quedat sense arguments amb el cas de Bradfod. El govern ha agafat el cas de Bredford per mostrar justament que cal reforçar l’aposta. Després d’anys de silencis, eufemismes i informes que eviten dir “islam”, el Quebec decideix actuar amb sancions, revocacions de llicències, auditories i noves normes. La discussió continua oberta, però el missatge institucional és clar: la religió pot existir a la societat, però no pot governar l’escola pública.
Més sobre Canadà
El govern del Canadà normalitza la pregària islàmica durant la jornada laboral
Quebec prohibeix que les mares musulmanes facin voluntariat a les escoles amb el hijab
Marroquins i altres musulmans es plantegen abandonar el Quebec per les lleis que limiten l’islam
El govern del Canadà normalitza la pregària islàmica durant la jornada laboral
Lleida prohibeix el burca excepte si es porta per religió
Una residència d’estudiants a Escòcia imposa la llei islàmica a les zones comunes
Kazakhstan amenaça de tancar escoles privades que permetin el hijab
Una universitat catòlica de Bèlgica incorpora càntics islàmics a la missa d’obertura del curs
Condemnat a Mallorca per violència de gènere per imposar el hijab, controlar i agredir
Qui és Fatiha El Mouali, molt més que la immigrant desvalguda del diari ARA
Professora musulmana a Flandes prefereix l’atur a treure’s el hijab
Ni la Txetxènia islamitzada de Kadírov vol dones amb la cara tapada amb el niqab
Vaga feminista a Àustria per defensar el vel islàmic en menors de 14 anys
Transcripció de la glossa de Ramon Cotarelo a Ripoll per la Diada 2026
La governadora «feminista» de Nova York es posa el hijab
Imam a Alemanya: «Tot musulmà coneix un altre que vota per l’AfD”
Frase de la Setmana
Imatge de la Setmana
-No tens cosins?
