Barcelona City Council spends 44,000 euros to "learn about the Muslim practices we carry within"«
The Gatzara Conferences of the Muslim Foundation Bayt al-Thaqafa spread a story that turns any historical Muslim influence into an essential root of Catalan identity..
L’Ajuntament de Barcelona acaba de fer pública una nova subvenció de 7.000 euros a la Fundació Bayt al-Thaqafa per organitzar les Jornades Gatzara. Amb aquests 7.000 euros, les Jornades Gatzara ja han rebut 44.000 euros de l’Ajuntament de Barcelona en cinc anys. La concessió apareix en la resolució publicada el 29 de juliol de 2026 i finança unes activitats que l’entitat presenta com un espai per «conèixer i compartir les pràctiques d’arrel musulmana que portem dins».
La xifra pot semblar modesta, però no reflecteix tot el cost públic de les jornades: a la subvenció directa cal afegir-hi la cessió d’espais municipals, la participació de personal de l’Ajuntament i els recursos públics destinats a la difusió de les activitats.
Bayt al-Thaqafa no és una entitat qualsevol dins l’ecosistema municipal. Aquesta entitat subvencionada també gestiona l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona (OAR), un servei únic a l’estat espanyol que funciona massa sovint com una plataforma institucional de normalització i difusió de l’islam. Un exemple és la pressió que l’oficina religiosa va fer a les escoles durant el Ramadà de 2026 perquè eliminessin la música durant el Ramadà per respecte religiós. A Sant Andreu, aquesta política va arribar a convertir la mateixa seu del districte en un espai de culte musulmà amb un programa específic de Ramadà que incloïa una pregària col·lectiva precedida per la crida a l’oració dins d’un equipament municipal. Paral·lelament, l’OAR va fer formacions perquè els professionals sanitaris adaptessin l’alimentació, la hidratació i els horaris de medicació dels pacients a les exigències del dejuni religiós, fins i tot en casos d’embaràs. El resultat és que l’OAR mobilitza recursos i serveis públics perquè la societat catalana adapti el seu funcionament a les pràctiques islàmiques.
Les Jornades Gatzara completen aquesta operació en el terreny emocional i identitari. Per justificar que els serveis públics s’adaptin a l’islam, cal convèncer els catalans que l’islam no és una realitat externa o sobrevinguda, sinó una arrel pròpia que sempre hauríem portat a dins.
Sense l’islam els catalans no sabrien comptar fins a deu
L’operació de màrqueting municipal per promoure l’islam queda condensada en un dels cartells més efectistes de les Jornades Gatzara: «Si et sembla útil comptar fins a deu, agraeix-ho a la ciència àrab». La frase pretén provocar un impacte immediat amb una exageració calculada: pren una transmissió científica real, l’eleva a condició imprescindible de la civilització europea i suggereix que, sense el món arabomusulmà, els catalans no sabríem ni comptar.
L’exageració no és accidental. Theo Loinaz, professor de la Universitat de Barcelona i ponent principal de la jornada, va admetre que el debat no girava realment al voltant de la ciència, sinó de la identitat: es tractava de presentar el llegat produït en contextos islamitzats com una part constitutiva d’Europa i d’acostar-lo als musulmans actuals.
Aquesta operació, però, no queda tancada entre les quatre parets d’una jornada. L’Oficina d’Afers Religiosos, controlada per Bayt al-Thaqafa, la fa circular per l’entramat municipal de la interculturalitat com l’Espai Avinyó o el Programa Acció Intercultural o els recursos de l’antiracisme. Així és com el relat del deute científic amb l’islam apareix en activitats escolars, formacions per al professorat, guies pedagògiques i orientacions per als professionals dels serveis públics. Un exemple és el projecte Barxiluna de l’Oficina d’Afers Religiosos per revisar museus o llibres de text. En una de les sessions es va arribar a denunciar que no reconèixer el passat científic islàmic com a patrimoni català genera «violència simbòlica» i té conseqüències sobre l’autoestima, la salut mental i la vida dels alumnes. La mateixa idea reapareix en materials com la guia antiracista de l’Ajuntament, que demana als professors que parlin de «l’origen àrab» de les matemàtiques o que expliquin que el castellà té paraules d’origen àrab. El que Gatzara converteix en eslògan i Barxiluna en ferida psicològica entra a l’aula com a mètode per combatre el racisme.
El recorregut sempre acaba al mateix lloc: el deute històric es converteix en obligació present i el ciutadà és empès a acceptar com a reparació allò que abans hauria pogut discutir. Acceptar cementiris segregats, menús halal, hijab o sales d’oració seria la conseqüència natural si acceptem que Catalunya és islàmica.
El deute es pot pagar amb una sala d’oració
La situació actual no ha aparegut del no-res. Ja el 2016, un informe dels activistes musulmans d’Ada Colau presentava la manca d’oratoris a les empreses i universitats com una mostra d’islamofòbia. Cinc anys després, les Jornades Gatzara van concretar la recepta: reservar una sala dins l’empresa i indicar-hi la direcció de la Meca.
La concreció la va formular l’empresari del sector halal Javier Albarracín durant la primera edició de les Jornades Gatzara, dedicada a la multiculturalitat i la gestió empresarial. Segons Albarracín, adaptar l’empresa a la religió (musulmana) no només afavoreix la inclusió, sinó que millora la relació amb treballadors, clients i distribuïdors musulmans.
El recorregut quedava complet. Primer es presenta la comunitat musulmana com una part constitutiva de la societat i de la identitat catalanes; després s’adapten els horaris, els menús i els espais a les seves pràctiques «perquè sense ells no podríeu ni comptar fins a deu». I cal ser agraït.
Els catalans que s’insulten a si mateixos
El president executiu de l’IEMED, Senén Florensa, va fer una gran pirueta identitària durant la presentació de les jornades Gatzara de 2021. Segons ell, vivim immersos en paraules, tradicions i referències d’origen arabomusulmà sense ser-ne conscients. I la conclusió és que cal explicar a la societat que hi ha paraules en català d’origen àrab o que el torró o la mona tenen origen musulmà. Fer-ho és la recepta perquè els ciutadans hi trobin un patrimoni compartit i comprenguin que sense l’islam no es podria entendre Catalunya. I així és com espera que als que tenen «manies estranyes» contra l’islam «els caigui el vel dels ulls». Veu tan clara la participació de l’islam en la identitat catalana que afirma que els catalans que rebutgen l’islam «s’estan insultant a si mateixos».
La jugada és perfecta: es parteix de veritats històriques sobre influències lingüístiques i culturals i s’acaba presentant el rebuig a la islamització contemporània com una forma d’autoodi. Ja no discrepes sobre el present; t’equivoques sobre qui ets.
L’activista a sou del CIDOB Moussa Bourekba va completar l’argument en la ponència dedicada a «deconstruir la islamofòbia». Va explicar que el rebuig a l’islam creix amb la visibilitat de pràctiques islàmiques com «portar el hijab, tenir menjar halal, demanar la construcció d’oratoris». Segons ell, el missatge de fons d’Occident és que «el bon musulmà és el musulmà invisible».
En aquest esquema, però, no hi cap la possibilitat que un musulmà decideixi lliurement viure la fe en l’àmbit privat. Si no reclama menús, oratoris ni adaptacions, i no converteix la religió en identitat pública, simplement desapareix del relat. No serveix per denunciar l’hostilitat occidental, ni per justificar noves polítiques d’«inclusió» ni necessita activistes que parlin en nom seu.
La trampa queda així tancada: si l’islam es fa visible, cal acceptar-lo; si no es fa visible, és perquè Occident l’ha obligat a amagar-se. El musulmà discret ni es pot pensar perquè desmunta l’argument: demostra que es pot tenir fe sense exigir que tota la societat s’hi adapti.
Les 21 tombes que proven una civilització
Khalid Ghali, aleshores comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós de l’Ajuntament de Barcelona, amb un sou de 68.612 euros bruts anuals, va treure del barret a les Jornades Gatzara de 2022 el gran argument arqueològic del projecte Barxiluna creat per l’entorn religiós de l’Ajuntament: el suposat cementiri musulmà del segle XI del Born. Segons ell, era «grandíssim» i demostrava que a Barcelona hi havia hagut una «comunitat important» de musulmans. Grandíssim: dinou o vint-i-una tombes. Amb aquest criteri, qualsevol panteó familiar acredita una civilització sencera i permet reescriure la història de la Mediterrània. Ghali no dona xifres, no explica el perfil dels enterrats ni aclareix què permet concloure realment la troballa.
El que Ghali omet és la sorpresa desagradable que van tenir quan van presentar la troballa. Dolors Bramon va haver de tallar el relat i recordar, visiblement molesta, que 21 tombes «no són el cementiri islàmic de Barcelona, ni molt menys». El que hi havia al presumpte cementiri eren homes joves o adults amb signes de vida dura, i un dels individus portava grillons als turmells. Lluny de demostrar una comunitat musulmana arrelada i normalitzada, el jaciment podia apuntar a la presència de captius o esclaus musulmans en una Barcelona cristiana. És a dir, van tornar a invocar com a gran prova precisament un cementiri que desmentia el relat que volien construir.
Ghali no es limita a exagerar el jaciment. També converteix la seva pròpia feina municipal en una missió de reeducació històrica: parla de «buit històric», de «negació» i de la necessitat de crear espais que trenquin la suposada «lluita d’ignoràncies». És a dir, l’Ajuntament no només havia de gestionar el pluralisme religiós, sinó també decidir quin passat havien d’assumir els barcelonins i quin relat calia corregir. Ghali també explica què entén l’Ajuntament per «reconeixement de la diversitat» amb una anècdota escolar. Una mestra diu que una alumna acabada d’arribar «no parla res» i ell replica que parla amazic, àrab, darija i té nocions de francès. La lliçó és que «els altres també són portadors de coneixements, de sabers, de cultures». Sembla una obvietat elevada a política pública: ningú no nega que una alumna pugui parlar quatre llengües; el problema pràctic és que encara no parla les llengües de l’escola. Però Ghali transforma una necessitat elemental d’aprenentatge en una escena de menyspreu institucional cap a una nena. Per 68.612 euros anuals, un càrrec públic renya l’escola per dir que una nouvinguda no parla la llengua vehicular perquè això suposa no reconèixer els seus «sabers».
Milions d’euros perquè aprenguem a ser catalans
Els 7.000 euros de les Jornades Gatzara de 2026 eleven a almenys 44.000 euros el finançament municipal acumulat pel projecte des de la seva primera edició. Però aquesta quantitat és només la punta de l’iceberg de l’entramat públic que serveix per difondre l’islam i promoure l’arribada de més immigrants musulmans.
Segons la seva pròpia web, Bayt al-Thaqafa ha rebut uns 23 milions d’euros de fons públics entre 2020 i 2025 entre subvencions, contractes i serveis a l’administració. La fundació es presenta com una organització no governamental, però aproximadament el 70 % dels seus ingressos procedeixen de subvencions públiques i el 23 % de la prestació de serveis i contractes com el de l’OAR. Bona part d’aquests recursos financen l’acollida i orientació d’immigrants, l’assessorament jurídic i el suport per accedir a l’habitatge, la sanitat o l’ocupació.
El missatge que rep l’immigrant musulmà de Bayt al-Thaqafa és fàcil de concloure: ha arribat a un lloc que valida públicament la seva identitat religiosa i adapta institucions a les seves necessitats espirituals. I no és per amabilitat, és perquè una part de Catalunya ja li pertany culturalment. En el relat de Gatzara, l’immigrant musulmà no arriba a un país amb unes arrels diferents de les seves; ha arribat a un país que les havia oblidat.
La partida de diners públics més important a Bayt al-Thaqafa correspon a la gestió de l’Oficina d’Afers Religiosos de Barcelona on no competeix amb ningú a la licitació. Els dos contractes adjudicats per l’Ajuntament el 2018 i el 2022 sumen gairebé 968.000 euros. És des d’aquesta oficina que s’ofereix assessorament, formació i mediació en matèria religiosa a escoles, serveis públics i equipaments municipals. És, en definitiva, la corretja de transmissió que converteix en directrius administratives moltes de les idees que Gatzara prepara abans en el terreny cultural i identitari.
A aquesta relació estable s’hi afegeixen encàrrecs puntuals d’altres administracions: tallers per a professorat al Marroc, formacions sobre racisme al Parlament, diàleg interreligiós, diversitat o participació. Sobre el paper, tot entra dins l’«interculturalitat»; a la pràctica, l’islam reapareix una vegada i una altra. El que no es troba mai és el mateix interès per la cultura japonesa, filipina, italiana, peruana o romanesa. La diversitat municipal sembla tenir una porta d’entrada preferent que fa que allò intercultural acabi sent allò islàmic però amb un nom més amable.
More Perceptions of
More about Catalonia
Lleida bans the burqa except if worn for religious reasons
The Generalitat pays tribute to the racist Abu Bakr al-Turtuxí as an anti-racist icon
Who is Fatiha El Mouali, much more than the helpless immigrant from the newspaper ARA
Transcription of Ramon Cotarelo's speech in Ripoll for the 2026 Diada
Islamic marriage in Catalonia requires a guardian to authorize the woman
El projecte Barxiluna va convertir 80 anys d’al-Àndalus en un deute etern de Barcelona amb l’islam
The United Kingdom gives away a thousand hijabs in six months to immigrants arriving via the Channel
US Muslim politicians train Canadian Muslims under the slogan "From the mosque to the city hall"«
Teacher fired in Austria for denying a Muslim woman a prayer room
Canadian government normalizes Islamic prayer during workday
Lleida bans the burqa except if worn for religious reasons
Italy bans burqa and niqab but only in schools
The Generalitat pays tribute to the racist Abu Bakr al-Turtuxí as an anti-racist icon
A student residence in Scotland imposes Islamic law in common areas
Kazakhstan threatens to close private schools that allow hijab
A Catholic university in Belgium incorporates Islamic chants into the opening mass of the course
A Muslim family in Granada chooses a Catholic school and demands that the courts teach Islam there
Convicted in Mallorca for gender violence for imposing the hijab, controlling and assaulting
Who is Fatiha El Mouali, much more than the helpless immigrant from the newspaper ARA
Muslim teacher in Flanders prefers unemployment to taking off her hijab
Even Kadyrov's Islamized Chechnya doesn't want women with their faces covered with the niqab
Phrase of the Week
Image of the Week
-Don't you have cousins?