El carrer del Regne Unit més inclusiu és on l’anglès més ha desaparegut
Leicester té un carrer que exemplifica el fracàs de la integració i mostra amb cruesa el significat de la inclusió. Parlar anglès a Mornington Street és l’excepció.
A Mornington Street, al cor de Leicester, l’anglès no és necessari per viure-hi. Aquest carrer és en un barri majoritàriament compost per immigrants de l’Índia, Bangladesh, Somàlia i Orient Mitjà. Aquí, gairebé la meitat dels adults no parlen anglès amb fluïdesa, i altres no el parlen gens. L’oficialitat britànica ho anomena “diversitat”, però cada cop més veïns, educadors i fins i tot membres de les mateixes comunitats d’immigrants es pregunten si això és realment inclusió o un fracàs rotund de la integració. Un reportatge de Nick Kaven per al Daily Mail del 19 de maig en dona tots els detalls.
Passejar pels carrers de Mornington Street i els seus voltants es té una sensació immediata de desconnexió amb l’entorn britànic. Les façanes, els comerços i fins i tot l’ambient visual i sonor evoquen clarament un altre lloc del món. Les banderes de Palestina i de l’Índia pengen de balcons, finestres i botigues. L’atmosfera recorda més un suburbi asiàtic que no pas un barri de Leicester.
El carrer és ple de dones vestides amb burca, hijab o altres formes de cobertura islàmica. La majoria dels establiments tenen rètols escrits en gujarati o urdú. L’anglès, si hi apareix, ho fa en lletra petita o com a traducció secundària.
Les dades que ho expliquen
Segons el cens del 2021 aquest carrer de Leicester registra el percentatge més alt de residents que no parlen anglès a tot el Regne Unit. Les dades superen qualsevol discurs oficial sobre integració o inclusió:
- 43 % dels majors de 16 anys a Mornington Street parlen poc o gens d’anglès.
- Només el 57 % dels residents de Leicester van néixer a Anglaterra,
- El 23,5 % de la població de la ciutat és musulmana,
- Fins a tres generacions viuen juntes en un mateix domicili, i són els infants qui actuen com a pont lingüístic.
Una ciutat dins la ciutat
Les façanes de maó vermell i les terrasses estretes recorden l’Anglaterra industrial del segle XIX, però la realitat social a Mornington Street i rodalies és una altra. Bandes de nens juguen en llengües que no són l’anglès i les botigues anuncien ofertes en urdú. L’anglès, quan es fa servir, sona amb accent estranger o infantil.
Hi trobem una pizzeria que ven millor les pizzes de curri que les de pepperoni, un supermercat amb nom islàmic i un temple hindú a tocar de dues mesquites. Els carrers adjacents tenen noms oficials britànics, però la vida quotidiana s’organitza com si fos un barri asiàtic del subcontinent.
Els nens fan de traductors
Segons Ruki, una dona de 62 anys originària de Malawi, molts infants del barri han de fer de traductors per als seus pares i avis. A l’escola, sovint són els nens qui acompanyen els progenitors a les reunions per ajudar-los a entendre què diu el personal docent. “Els grans no fan l’esforç d’aprendre anglès perquè saben que els seus fills els solucionaran la situació”, explica Ruki, que treballa a una escola primària.
Aquest fenomen té conseqüències greus, sobretot en àmbits sensibles com la salut i l’educació. Com accedir a un diagnòstic mèdic acurat si no pots descriure els símptomes al metge? Com entendre un pla educatiu si no pots llegir una nota de l’escola?
L’anglès no cal o fa mandra
Molts residents entrevistats pels periodistes del Daily Mail reconeixen que no saben anglès. D’altres el parlen, però asseguren que els seus familiars o amics no ho fan per mandra, dificultat o falta d’interès. Les opinions són diverses, però totes apunten a una realitat compartida: la integració lingüística no és una prioritat per a tothom.
Shohel Issufo, un pizzer de 37 anys originari de Gujarat, explica que només va aprendre anglès perquè no tenia cap altra opció si volia tirar endavant. En arribar al país, la seva manca de domini de la llengua el limitava tant que va haver de fer un curs d’ESOL (anglès per a parlants d’altres idiomes) durant un any. Ara parla anglès amb fluïdesa, però reconeix que molts dels seus veïns no se senten motivats a fer el mateix: viuen dins una bombolla cultural i lingüística on tots parlen gujarati o altres llengües del seu país d’origen, i això els evita la necessitat d’integrar-se lingüísticament.
Ribwar Hussein, un kurd iraquià que regenta un taller mecànic, relata un cas semblant però amb un matís personal: ell només va aprendre anglès després de casar-se amb una dona britànica. A casa ara parlen anglès amb els fills, però la seva comunitat continua parlant majoritàriament en llengua kurda. Ribwar és clar: “si vols prosperar i tenir oportunitats reals, cal dominar l’anglès, però també admet que si et mous només dins del teu grup, no hi ha cap pressió per aprendre’l“.
Per contra, Rukshana Fatiwala, britànica nascuda a Leicester i filla d’immigrants indis, creu que no és just exigir a tothom que parli anglès. Defensa que el que realment importa és que les persones contribueixin a la societat pagant impostos i generant activitat econòmica. Ara bé, fins i tot ella reconeix que el seu marit —també immigrant— solia saltar-se les classes d’anglès per anar a treballar, i que això no li ha impedit triomfar professionalment.
Aquests testimonis reflecteixen un problema estructural: mentre el sistema no exigeixi el coneixement de la llengua comuna com a condició per viure i treballar, molts optaran per mantenir-se dins la seva zona de confort lingüística.
El discurs polític canvia… massa tard?
El primer ministre Keir Starmer ha admès que cal una distinció entre qui s’integra i qui no. Sense limitar el nombre de migrants, exigeix un compromís actiu amb la llengua i els valors britànics. Però potser ja arriba massa tard.
A Mornington Street, els joves es consideren britànics, però parlen amb els avis en llengües asiàtiques, i no hi ha contacte amb la població autòctona. En alguns casos, fins i tot es rebutja aprendre anglès. Una dona de 38 anys, entrevistada per la premsa diu: “No m’agrada la llengua. És massa difícil. Per què hauria d’aprendre-la?”
Fins on arriba el deure d’integrar-se?
El cas de Mornington Street no és una simple anècdota. És la demostració empírica que una societat pot permetre la convivència de múltiples cultures… però no pot sobreviure si renuncia a tenir una llengua i unes normes compartides. Quan l’Estat deixa de marcar límits clars, i l’assimilació es converteix en una opció voluntària, el resultat és el que veiem a Leicester: comunitats paral·leles, aïllades i autosuficients que viuen al marge del país que les acull.
El cas de Leicester planteja preguntes sobre els límits i les condicions de la integració en societats amb alta diversitat cultural i lingüística, especialment quan la llengua del país d’acollida deixa de tenir un paper central en alguns barris o comunitats.… què queda del projecte col·lectiu de país?
Semblants
Alarma entre musulmans del Regne Unit pel debat sobre el sacrifici halal
L’islam és refugi per a pederastes a les presons britàniques
Regne Unit no deporta un traficant de drogues perquè pugui educar el seu fill en l’islam
Formació sobre islamofòbia cancel·lada a Regne Unit perquè els formadors odien els jueus
Un empresari ric musulmà està convertint Trocadero en una mesquita
Un directiu de la sanitat britànica emet una “fatwa” de mort contra un altre musulmà per blasfèmia
Més Percepcions de
Musulmans violen una nena francesa de 12 anys i li ordenen que es converteixi a l’islam”
El dialecte de la clase obrera de Londres s’està morint per la immigració
Missatge islàmic a les dones que diuen “tenim drets”
L’esquerra de Suècia no vol barris sense immigrants
250 africans intenten assaltar la comissaria de Caldes de Montbui
Un institut de Manresa accepta el burkini per una sortida a un parc aquàtic
La nevera halal de Sharp que fusiona religió i electrodomèstic
L’islam a Albània desapareix, un cas únic a Europa
Lesbianes musulmanes, bandera palestina i un blanc penjat al cartell de l’Orgull Gay de Paris
Frase de la Setmana
Imatge de la Setmana
