L’islam a Albània desapareix, un cas únic a Europa
L’últim cens oficial confirma una davallada històrica de l’islam a Albània. Gairebé ningú no en practica els preceptes.
Segons el cens oficial albanès de 2023, només el 50,67% de la població s’identifica com a musulmana. Això suposa una caiguda notable respecte dades del 2011, que situaven la població musulmana entre el 70% i el 80% (Pew Research Center, 2012).
A més, les dades mostren un augment de la població que es declara sense afiliació religiosa o com a creients sense denominació específica. Segons el mateix cens de 2023, el 13,82% dels albanesos es consideren creients sense denominació, i un 3,55% s’identifiquen com a ateus . Tot i que Albània conserva una majoria relativa de ciutadans que s’identifiquen com a musulmans, la religió ja no estructura la vida quotidiana, especialment entre les noves generacions.
Segons el cens de 2023, només el 16,4% dels musulmans a Albània dejunen regularment durant el Ramadà, mentre que el 62,1% no ho fa en absolut. Pel que fa a l’assistència a llocs de culte, només el 21,7% dels albanesos musulmans afirmen anar a la mesquita almenys un cop al mes. Només el 6,8% dels enquestats poden ser considerats profundament seguidors de l’islam.
Aquesta situació i aquest descens de la pràctica de l’islam és únic a Europa. Mentre la majoria de països europeus veuen augmentar la població musulmana per migració i natalitat. Albània és l’excepció: la proporció de musulmans baixa i la pràctica religiosa gairebé desapareix.
El comunisme va esborrar una fe que ja era fluixa
Durant cinc segles de domini otomà, gran part de la població albanesa es va convertir a l’islam, sovint més per conveniència que per devoció. L’islam va arrelar, sí, però amb formes suaus i flexibles i amb una pràctica escassa entre les classes populars.
Quan el règim comunista va arribar al poder després de la Segona Guerra Mundial, va trobar una religió ja debilitada, informal i amb poca presència estructural. El pas següent va ser radical: el 1967, Enver Hoxha va declarar Albània primer estat ateu del món, va tancar mesquites i esglésies, i va perseguir activament qualsevol expressió religiosa.
Quan la religió va ser legalitzada de nou als anys noranta, la societat albanesa ja havia trencat la transmissió familiar de la fe. Les generacions joves van créixer sense pràctica ni referents espirituals. L’islam va quedar com una etiqueta cultural, no com una guia vital.
Un cas aïllat a Europa i al món musulmà
Avui, Albània és l’únic país del món amb passat musulmà majoritari que ha deixat de ser-ho sense trauma, guerra ni persecució. No hi ha hagut conflicte religiós, ni pressió externa. Simplement, la religió ha deixat de tenir pes a la vida de la majoria.
En un moment en què molts països europeus es preocupen pel creixement de l’islam, Albània mostra l’altra cara de la moneda: un país on l’islam marxa en silenci, i gairebé ningú el troba a faltar.
Reaccions polítiques immediates
La resposta de la classe política francesa no s’ha fet esperar. Les primeres veus crítiques han vingut de la dreta institucional i de l’extrema dreta. Aquestes veus denuncien una deriva sectària i violenta d’una part del moviment LGBT+. Valérie Pécresse, presidenta de la regió d’Île-de-France, ha estat la més contundent: ha anunciat la retirada immediata del logotip regional del cartell i ha suspès la subvenció pública a l’organització Inter-LGBT. Ha declarat que “no es pot subvencionar un missatge que incita a l’odi i a la violència contra una part de la població”.
Des del Rassemblement National, Marine Le Pen ha parlat obertament de “racisme antiblanc”. A l’esquerra, la reacció ha estat més matisada: figures com Jean-Luc Mélenchon han defensat el cartell com una expressió legítima davant l’ofensiva reaccionària global.
En resum, el cartell no només ha dividit la societat civil, sinó que ha encès una batalla simbòlica dins el panorama polític francès. En plena campanya per les eleccions europees i amb la ultradreta guanyant terreny, el conflicte sobre la Marxa de l’Orgull s’ha convertit en un marcador ideològic: per a uns, un símbol de resistència; per a d’altres, una prova més de la fractura cultural que viu França.
El govern del Canadà normalitza la pregària islàmica durant la jornada laboral
Lleida prohibeix el burca excepte si es porta per religió
Una residència d’estudiants a Escòcia imposa la llei islàmica a les zones comunes
Kazakhstan amenaça de tancar escoles privades que permetin el hijab
Una universitat catòlica de Bèlgica incorpora càntics islàmics a la missa d’obertura del curs
Condemnat a Mallorca per violència de gènere per imposar el hijab, controlar i agredir
Qui és Fatiha El Mouali, molt més que la immigrant desvalguda del diari ARA
Professora musulmana a Flandes prefereix l’atur a treure’s el hijab
Ni la Txetxènia islamitzada de Kadírov vol dones amb la cara tapada amb el niqab
Vaga feminista a Àustria per defensar el vel islàmic en menors de 14 anys
Transcripció de la glossa de Ramon Cotarelo a Ripoll per la Diada 2026
La governadora «feminista» de Nova York es posa el hijab
Imam a Alemanya: «Tot musulmà coneix un altre que vota per l’AfD”
Frase de la Setmana
Imatge de la Setmana
-No tens cosins?