Els cristianisme al Marroc que prega en esglésies clandestines
Ser cristià al Marroc pot costar-te la feina, la llibertat o la custòdia dels teus fills en un país on pregar fora de l’islam és gairebé un crim.
El cristianisme al Marroc té dues cares. La bona i que el règim fa servir de cara a l’exterior es practica a les esglésies per a expats europeus. El cristianisme de segona és per a marroquins i africans en general.
A Casablanca, al barri de Hay Hassani, diversos garatges i pisos han estat reconvertits en esglésies clandestines per migrants subsaharians. Els veïns, molestos pel soroll i les activitats religioses nocturnes, han denunciat els fets a les autoritats. Les comunitats cristianes de marroquins i africans al Marroc segueixen excloses del reconeixement oficial i condemnades a practicar la seva fe en la clandestinitat.
La manca d’esglésies legals al Marroc
El cas de Casablanca destapat per bladi.net no és una excepció: l’Estat no reconeix ni facilita l’existència d’esglésies per a cristians locals o estrangers no europeus. Mentre les esglésies oficials estan reservades als expatriats occidentals, els cristians marroquins o subsaharians han de pregar en la clandestinitat. Sense edificis autoritzats, ni protecció legal, ni llibertat de culte real, la fe cristiana al Marroc es veu condemnada a sobreviure amagada, com si fos una activitat il·legal.
Segons l’informe World Watch List 2025 d’Open Doors, la repressió contra els cristians al Marroc no és només social, sinó també institucional. Tot i que la conversió a una altra religió no està explícitament prohibida, l’article 220 del Codi Penal castiga qualsevol acció que pugui “sacsejar la fe d’un musulmà”. Això converteix qualsevol intent de compartir la fe cristiana en un delicte, i legitima la persecució d’aquells que es reuneixen, preguen o parlen de cristianisme fora de l’àmbit privat.
Amb el codi penal a la mà, les autoritats del Marroc tanquen esglésies domèstiques, vigilen els convertits i permeten que la pressió familiar i social actuï com una forma de càstig paral·lel. Així, la manca d’esglésies legals no és una omissió: és una eina de repressió.
Esglésies tancades i clandestinitat
Segons l’informe d’Open Doors, el 2024 es van tancar set esglésies, 75 cristians vans ser agredits agredits i 17 detinguts. Aquests números, però, només són la punta de l’iceberg: la majoria d’atacs i intimidacions no es denuncien per por a represàlies, i moltes víctimes callen per protegir les seves famílies.
Les reunions religioses es fan en secret, les Bíblies es custodien com si fossin proves delictives i les oracions es murmuren en veu baixa per evitar ser denunciats. Aquesta situació genera un ambient de por generalitzada, on l’autocensura esdevé una necessitat vital. Molts cristians no s’atreveixen a parlar obertament de les seves creences ni tan sols amb amics o familiars, i sovint utilitzen pseudònims a les xarxes socials per compartir continguts religiosos.
El simple fet de portar una creu penjada al coll o d’expressar opinions crítiques amb l’islam pot ser suficient per ser marginat, detingut o agredit. El missatge de les autoritats és clar: la fe cristiana no té cabuda en l’espai públic marroquí.
Més d’una Bíblia és proselitisme
Aquesta repressió no es limita només a la vigilància i les detencions: les autoritats controlen fins i tot els materials religiosos que els cristians poden tenir a casa. Als creients marroquins només se’ls permet posseir un sol exemplar de la Bíblia, i si se’n troben més, això pot ser interpretat com una prova de proselitisme.
Quan són detinguts, els convertits acostumen a ser obligats a signar un informe d’apostasia, en què reconeixen haver abandonat l’islam. Aquest procediment serveix per registrar i controlar els creients, i tot i que en molts casos són posats en llibertat sense càrrecs formals, l’estigmatització i la por queden gravades de manera permanent. L’Estat coneix perfectament qui són els cristians locals i fa un seguiment de moltes de les seves activitats, com ara campaments, trobades i conferències, sovint en espais privats i amb discreció extrema.
Exclusió i repressió dels cristians al Marroc
Els convertits poden ser detinguts però també poden patir repressions més subtils: s’enfronten a perdre la seva feina sense explicacions, veure’s exclosos del sistema educatiu o de les oportunitats públiques, i fins i tot ser desposseïts dels seus drets parentals. Les dones, especialment, són vulnerables a divorcis forçats, casaments no desitjats i la retirada de la custòdia dels fills si decideixen abandonar l’islam.
Encara que la Constitució reconeix la llibertat de religió, aquesta llibertat es limita a l’àmbit privat i s’aplica de manera desigual. Així, ser cristià al Marroc no només és un acte espiritual, sinó també un acte de resistència enfront d’un sistema que associa l’islam amb la identitat nacional i rebutja qualsevol desviació com una amenaça.
Una comunitat viva malgrat la persecució
Malgrat les dificultats, la comunitat cristiana marroquina segueix viva. Cada dia més persones, d’orígens diversos, abracen la fe cristiana per convicció personal i lliure, sense pressions ni influències externes. I encara que la Constitució reconeix la llibertat de religió, aquesta llibertat es limita a l’àmbit privat i s’aplica de manera desigual.
Els darrers anys han portat algunes millores significatives. La Constitució marroquina actual garanteix formalment la llibertat de religió encara que aquesta llibertat es limita a l’àmbit privat i s’aplica de manera desigual. Algunes figures del govern s’han pronunciat públicament a favor de la tolerància cap als cristians, i s’han fet passos —encara tímids— cap a un escenari de major respecte i convivència. Aquest canvi de mentalitat, petit però significatiu, marca una diferència respecte al silenci institucional de dècades anteriors.
Més Percepcions de
Musulmans violen una nena francesa de 12 anys i li ordenen que es converteixi a l’islam”
El dialecte de la clase obrera de Londres s’està morint per la immigració
Missatge islàmic a les dones que diuen “tenim drets”
L’esquerra de Suècia no vol barris sense immigrants
250 africans intenten assaltar la comissaria de Caldes de Montbui
Un institut de Manresa accepta el burkini per una sortida a un parc aquàtic
La nevera halal de Sharp que fusiona religió i electrodomèstic
L’islam a Albània desapareix, un cas únic a Europa
Lesbianes musulmanes, bandera palestina i un blanc penjat al cartell de l’Orgull Gay de Paris
Frase de la Setmana
Imatge de la Setmana
