El Marroc castiga amb presó trencar el dejuni del Ramadà
Cada any centenars de marroquins acaben a presó per menjar, beure o fumar en públic durant el Ramadà.
Durant el mes sagrat del Ramadà, els musulmans han d’abstenir-se de menjar, beure i fumar des de l’alba fins a la posta de sol. Aquesta pràctica és un dels cinc pilars de l’islam.
Tanmateix, al Marroc, aquest precepte religiós també és un article del codi penal. L’article 222 estableix penes d’un a sis mesos de presó per a aquells que trenquin el dejuni en públic sense una justificació reconeguda per l’islam (com tenir la regla o estar embarassada).
Pressió social i legal per seguir el Ramadà al Marroc
Aquesta normativa afecta tots els marroquins, excepte la comunitat jueva. Fins i tot els ciutadans amb doble nacionalitat estan subjectes a aquesta llei si tenen cognoms àrabs o berbers. Això inclou aquells que han viscut tota la seva vida en països on el Ramadà no és obligatori.
Al Marroc és habitual que els cambrers es neguin a servir clients musulmans per evitar problemes. La població mateixa vigila el compliment del dejuni. No només les autoritats supervisen, sinó que també els ciutadans observen i poden denunciar aquells que mengen, beuen o fumen en públic durant les hores de dejuni.
En alguns casos, la vigilància social pot arribar a situacions tenses, com insults, amenaces o fins i tot agressions cap als que trenquen el dejuni en públic.
L’entrepà contra el Ramadà: un complot espanyol
El setembre de 2009, la periodista marroquina Zineb El Rhazoui va organitzar un pícnic en públic a través de Facebook per desafiar la llei. Les autoritats van reaccionar amb contundència i van convertir el cas en mediàtic.
El règim van reprimir l’acció , van detenir els participants i els van acusar de formar part d’un complot orquestrat per Espanya perquè hi havia periodisttes espanyols cobrint l’acte.
Un cop més, el Marroc va demostrar la poca tolerància envers qualsevol tipus de protesta i la capacitat del per limitar la llibertat individual.
La pressió es trasllada a l’estranger
Quan els marroquins emigren i es troben dins de comunitats tancades o en barris amb una forta presència de migrants musulmans senten la mateixa vigilància social que al seu país d’origen. Tot i viure en països amb llibertats individuals la pressió del grup existeix.
Aquesta insistència pot manifestar-se de diverses formes: mirades de desaprovació, comentaris crítics o, fins i tot, rebuig social per part de familiars i amics si algú no segueix el dejuni.
Tanmateix, en països occidentals, la llibertat individual permet a moltes persones deslliurar-se d’aquest control. En espais de treball, escoles i universitats, el Ramadà no és una norma imposada. Això facilita que aquells que no volen practicar-lo puguin fer-ho amb més discreció.
El tabú de la llibertat individual a l’islam
El debat sobre la llibertat individual i religiosa al Marroc continua sent tabú, com a la resta de societats musulmanes. Mentrestant, molts marroquins que no són musulmans viuen en la clandestinitat, amagant la seva forma de vida per evitar represàlies.
Aquest conflicte entre religió, llei i drets humans segueix sent una realitat incòmoda que el Marroc no vol afrontar. A l’estranger, molts marroquins que no practiquen el Ramadà troben més llibertat, però dins de les seves comunitats encara persisteix una vigilància social que els força a mantenir les aparences.