Cómo controlar el islam en Catalunya
Tenemos un problema con los musulmanes e ignorarlo sólo hace crecer las tensiones.
No tenim un problema amb l’islam. El problema el tenim amb els musulmans pel seu comportament cada cop més contrari als nostres valors. Els musulmans que se n’adonen es fan exmusulmans per la impotència de no poder canviar res des de dins.
La nostra força és la seva incongruència. Pre exemple, ni entre ells es posen d’acord en com vestir les dones, quines son les normes halal, si es pot ser homosexual o no, si la dona pot dirigir l’oració, etc. A l’islam no hi ha ningú que posi ordre i aquí és on hem d’entrar nosaltres amb el nostre criteri. Ja s’ocuparan ells de buscar el text que ens doni la raó.
Si no ho fem correm el risc de convertir-nos com els països que han deixat enrere: sense ciència, sense progrés, sotmesos a tiranies, tristos i amb la meitat de la població marginada per néixer dona. No necessitem els valors tòxics de l’islam i tenim l’obligació de combatre’ls.
El vel, el niqab i tota la roba “modesta”
La vestimenta de les dones és la part més visible i la que genera més controvèrsia d’aquest islam que viu entre nosaltres. Hem de dir ben clar que no ens creiem que cap forma de vel és voluntari. Si cedim en això estem perduts. Quan posen a les dones a dir que el porten perquè volen ens guanyen, com li hem de dir que no?
El principal argument és la llibertat personal i hem de saber que a l’islam no existeix aquest concepte. La llibertat personal l’hem conquerida a Occident i ens serveix per coses com vestir com ens sembla cada dia de la nostra vida. És el que fan els homes musulmans, no les dones. Lliçons de llibertat no n’acceptem ni una.
Oi que tenim policia? doncs que cada policia pregunti a cada dona velada si vesteix com ella vol o com diu el pollastre que camina tres passes endavant. Si és perquè vol el que necessita és un psicòleg. Si l’obliguen el que cal és posar en problemes legals a l’home. Cap resposta de la dona pot ser vàlida, totes han d’implicar problemes. Han d’actuar policies i serveis socials per posar tota mena de problemes als homes que tapen les dones. Aquests homes han de sentir que no son benvinguts, que aquí no és el seu lloc.
Ho podem fer perquè tenim dret a tutoritzar l’islam. Cap altre religió ens planteja els reptes i els problemes de l’islam. No n’hi cap altra religió sobre la que plani la sospita sobre maltracte a la dona ni sobre terrorisme. Els haurem de fer entendre que és pel seu bé perquè sinó el que tindrem és una guerra religiosa que no cal.
Integrar-se no és voluntari
Anar a viure a un altre país amb una cultura molt diferent implica integració. És un esforç que ha de fer la persona que s’ha mogut, els que hi son només han de ser amables. És com quan anem a una feina nova i ens hem d’adaptar a la cultura de l’empresa i el grup. Amb el temps, la nostra presència pot canviar coses, però seran poques i hauran de ser per millorar. Si no és així caurem malament.
El que no pot ser és que les dones hagin conquerit uns drets i ara acceptem anar enrere perquè ho diu una religió. La llibertat de culte per nosaltres és sagrada (per ells, no) però els drets humans ho son més. Cap retòrica islàmica amable i victimista ens ha de fer recular en la nostra posició. Ells en saben molt i nosaltres som tontets.
I el halal? doncs que no cal
A Catalunya hem decidit que els musulmans no s’han d’integrar sino que s’han d’incloure. No és el mateix. Per la inclusió els hem exclòs de la nostra cultura gastronòmica. Si alguna cosa defineix una cultura és el seu menjar.
Quan un grup va a viure al territori d’un altre porta el seu menjar i el dona a conèixer. I el grup d’acollida també influeix en la gent que arriba. És per això que les àvies andaluses fan fricandó i les catalanes salmorejo. Això ha passat perquè la gent s’ha relacionat, s’han casat i han intercanviat receptes.
Dels musulmans hem adoptat el kebab, el shawarma, el cus-cus, el falafel, el humus…Tot boníssim. I ells? Ells res. Nosaltres podem anar convidats a casa seva, ells a la nostra no poden venir. Tot seran problemes, inconvenients i manies. No pot ser que necessitem un manual per no ofendre.
Amb els musulmans que van arribar als anys 60 i 70 quan es creuava la frontera saludant al policia això no passava. Aquesta gent no van córrer a comprar un pernil i una cervesa però quan els seus companys de feina o les nòvies els convidaven ells hi anaven i menjaven el mateix. Mals musulmans? no, persones lliures, com som a Occident. Per això, no podem permetre els certificats halal ni a la carn, ni la cosmètica ni al sector turístic ni a cap activitat. No podem tenir una part de la població que no accedeixi a certs productes o serveis sense benedicció religiosa. No volem religiosos vigilant cada producte o servei.
Si algú creu que anirà a l’infern per no consumir carn, cosmètica, serveis financers o fer turisme sense certificat religiós té dues opcions: córrer el risc o no viure a Catalunya. Quan els hotels de luxe de Barcelona no tenien opcions halal els saudites venien igual. Si ells poden, un marroquí també pot.
Fer pressió, fer la vida incòmode
Les lleis que podem fer per frenar l’islam o el que fem amb les competències que tinguem des de cada administració han de tenir un objectiu: fer incòmode la vida al musulmà radical. No al normal, el normal (si encara existeix) no s’ha de sentir malament. De fet, l’hem d’ajudar, escoltar i ha de ser el nostre aliat.
Les nostres autoritats s’han sotmès a musulmans que tenen un pla a llarg termini. Catalunya i Barcelona son les úniques administracions de l’estat que tenen “oficines d’afers religiosos”. Tot plegat, només és una forma d’atendre totes les necessitats dels musulmans i canalitzar-les al departament que correspongui.
Així és com poc a poc han fet forat i estan aconseguint canviar la nostra societat. D’aquí han sortit decisions polítiques com treure el porc de les escoles bressol de Barcelona i reduir-lo a un dia al mes a les escoles de primària. I després arriben presons, menjadors universitaris, hospitals i residències d’avis….si no ho han fet ja… Un cop guanyada una petita batalla sempre n’hi ha d’altres fins a guanyar la guerra.
Ara toca fer les batalles però a l’inrevés i desmuntar el que han aconseguit pel bé de tots: del seu i del nostre. Ells ho han fet sense soroll i ara a cada passa enrere que fem hi haurà soroll. Per això hem de tenir arguments, ser inflexibles i saber que tractem amb gent que quan no convenç amb la paraula o amb el talonari treu l’espasa.
Más opiniones
Los musulmanes no son las suecas de los 70
El hiyab es la nueva esvástica
Las mujeres tienen menos inteligencia y más culpa
Conoce la sura 9 y prepárate para morir
Irrite a un musulmán, hable de ciencia árabe
La yihad lingüística (1): la "inclusión"
Dos gritos Allah Akbar en un día en Montpellier
El gobierno de Rusia acusa a los líderes musulmanes de saltarse 5 artículos de la Constitución
Ataque a una escultura de Jesús en Utrecht
Austria descubre un infiltrado de los Hermanos Musulmanes en los servicios secretos
Un alto cargo de la izquierda francesa deja a LFI por la infiltración de los Hermanos Musulmanes
Una cooperativa de vivienda de Girona recibe un crédito islámico validado por un comité religioso
El gobierno de Suecia admite la presencia del islam político en instituciones del país
Lleida "regala" un solar a los musulmanes para hacer una mezquita salafista
Apuñalar para defender el islam de una ofensa no tiene consecuencias en Reino Unido
Hacen sonar la sura 2 del Corán en el metro de París
Barcelona promueve las finanzas islámicas como economía social, solidaria y ética
Frase de la Semana
Imagen de la Semana
-¿Por qué vestían así?
Opiniones
El porqué de comer cerdo
Los musulmanes no son las suecas de los 70